Cultivar un estil - Enric Soler

CULTIVAR UN ESTIL

El cultiu de la vinya és, en essència, un exercici d’ordre. Tot respon a una harmonia particular, una coherència interna. No hi ha espai per a l’excés ni l’estridència, tot té una raó de ser. La vinya parla amb veu pròpia. No admet imposicions. Cal deixar fer. Aquesta és la veritable tasca: escoltar amb atenció, treballar des del coneixement profund del lloc i des de la voluntat de no alterar mai el diàleg natural entre el xarel·lo, l’argilocalcari i la mà que treballa.

ORDRE I HARMONIA

A la vinya, tot té un sentit. Fins i tot la inacció. Una de les dèries és deixar que la vinya reposi després de verema. No es remena. No se li exigeix res. Es treballa en vas, perquè són els mateixos ceps qui li ho demanen. Es poda amb precisió: el xarel·lo vol atenció i cal saber escoltar-lo. S'hi intervé només quan convé, amb mètodes agrícoles sostenibles i la mirada afilada. Tot parla d’una manera concreta de fer: la selecció massal de fusta sense criteris estètics, l’empelt en peus oblidats, la pedra que aguanta els braços d’un cep de vuitanta anys, la vegetació espontània que creix entre fileres: totes les vinyes es treballen igual, perquè no hi ha dues maneres de fer.

És en la imperfecció on s’amaga la veritat del paisatge, la identitat del raïm, aquella diferència subtil que dona ànima al vi.

OBSESSIÓ PEL XAREL·LO

Hi ha descobertes que ho canvien tot. Tenen la força d’allò que no necessita demostrar res. Arriben en silenci. Com un batec que s’amplifica dins la memòria i, amb el temps, esdevé ritme vital. Abans de comprendre’n la magnitud, ja se n’intueix la força. Una claredat d’esperit, una bellesa sense ornaments, d’arrel honesta i austera, que només veu qui és capaç de deixar cos i ànima durant més de vint anys treballant uns raïms que tenen el valor de dir només la veritat.

L’obsessió pel xarel·lo només pot venir d’una certesa profunda. S'hi va veure, des del primer moment, una eina per explorar la identitat del lloc. L’acidesa, el gruix de pell o la fermesa de cos i d’esperit li permeten conversar amb el temps sense perdre tensió. Són raïms que no es rendeixen, que no es dobleguen. Tenen memòria. Després de dues dècades, continua essent l’únic llenguatge possible. Perquè permet parlar de territori, de profunditat i de persistència, però també d’ètica. D’una coherència indiscutible entre el lloc, la mà del viticultor i el temps. No hi ha distància entre qui cultiva i qui vinifica. Perquè no hi ha necessitat. El xarel·lo és origen i és destí. És principi, però també causa. És amb el xarel·lo —i només amb ell— que Enric Soler ha construït un savoir faire propi, però també una manera de mirar i d’habitar el paisatge, una forma de ser i estar en aquest petit món al bell mig de la plana penedesenca.

L'empelt dona continuïtat, és capaç de replicar els matisos del paisatge en un altre horitzó.

PATRIMONI
HISTÒRIC I VEGETAL

El patrimoni material d’una vinya no sempre es troba en allò que es pot inventariar, a vegades reposa en la fusta dels ceps, en la disposició d’una feixa, en la manera com els pàmpols dialoguen amb la llum. És en la pell de les mans que l’han treballada, en la pedra seca que aguanta els marges, en el traç dels camins que només coneixen els qui hi passen cada dia.

A Enric Soler es treballa un paisatge de quatre hectàrees de vinya que només pot ser explicat a través del vi. Aquí hi neixen raïms que no busquen imitar res, sinó expressar amb fidelitat allò que veuen, el lloc on fan arrels.

Conservar el paisatge, aquesta arquitectura vegetal que parla d’altres temps, requereix determinació i mirada llarga. Per això, quan algun cep claudica al pas dels anys, s'omple el buit amb material vegetal de la mateixa vinya en un exercici de memòria que dona continuïtat, que manté intacta la identitat del lloc.

Aquí els rocs fan de bastons per a braços vells que encara tenen molt a dir.